QUARESMA, UN ALTRE COP14 de febrer de 2010                  Al tombant de l’any 600 de la nostra era, Mahoma va davallar de l’Hiram amb l’esborrany de l’Alcorà al magí; un sofregit d’Antic i de Nou Testament adobat amb reflexions i normes personals i pròpies, tot inspirat, digué ell, per l’Arcàngel Gabriel. Abans havia dejunat llargament. Els seus deixebles van transcriure al seu dictat el que ell els deia: ell no sabia excriure.                En un intent de retornar a l’antic monoteisme que els cristians havien trencat amb l’heretgia trinitària -deia-, començà un procés de predicació i convenciment expansius. Obligà al dejuni real i ritual, copiat de l’Església primerenca la qual l’havia copiat de Jesús, que l’havia manllevat d’Israel, dels essenis i dels profetes… i tot per a  mantenir-se en la millor disposició per rebre la Paraula del Déu Altíssim.                I és que amb la panxa plena i el cervell greixat ningú no pot ser massa creador de cap gran cosa. Carn i esperit se les tenen i cal moderació en l’afalagament d’un cos que sempre troba excuses per afluixar la galga.                Ara, els cristians moderns i progres fem tabola en sentir les “extravagàncies” que fan els islàmics en el mes de Ramadà; fins els titllem de fanàtics i obsessius. A voltes, però, la seva fidelitat ens fa enveja. Tot mussulmà sap de memòria els 99 noms d’Allà i ben pocs cristians trobem que recordin de memòria l’oració del Parenostre.                ¿No seria necessari, em dic, que en lloc de l’enfadós dilema entre el peix i la carn dels divendres de quaresma aprenguéssim a dir, de nou i cada dia, la pregària que Jesús ens va ensenyar?                ¿No esdevindria raonable que els cristians giréssim els ulls cap a l’Islam i recobressim allò de l’almoina ritual i obligatòria, l’austeritat del mes del ramadà en la nostra Quaresma, la pregària cinc vegades al dia i la professió de fe en Déu el nostre Pare, proclamat com a sentit definitiu de la pròpia existència?                Si l’antic dejuni posava el cos darrera de l’esperit bo i manifestant així a quin aspecte de nosaltres calia posar una major dedicació, ¿aquest actual culte a la satisfacció, al greix i al múscul no ens posa a tots en risc de convertir-nos en uns porquets d’anques rodones, feliços de potinejar en ple femer i aliens al pensament seriós, a la reflexió i a la pregària?