Els d’Emaús i els altres

 

Nº 1.162.11 d’Abril de 2010

 

                Els textos evangèlics que són proclamats al sí de les celebracions eclesials en aquests primers dies de Pasqua ens recorden el trasbals físic i anímic que els seguidors del mestre de Natzaret van haver de passar en ben poques hores. L’encís de les seves paraules i del seu projecte de Regne havia fet que ho deixessin tot, enduts potser per una cobdícia amagada  o algún interès personal; ser amic d’un possible Messies que pogués arribar a regnar sobre un Israel ja lliure de romans devia ser prou desitjable: podia ploure alguna cartera ministerial i convenia estar a l’agüait i ben proper.

                Però el final del natzarè va ser la d’un molt mal polític que no havia calculat prou bé la possibilitat de realitzar les seves promeses electorals; cap victòria, cap triomf, cap ceptre, cap corona, només l’ensulsiada, el fracàs, la presó i la mort com a final. Era cert que Jesús els havia anunciat tribulacions i penes però no degueren creure-se’l massa enlluernats  com estaven… i és que a ningú agraden els pronòstics negatius i Jesús proposava un joc en el qual pintaven només  “bastos”.

                I arribà el divendres sant: l’un a la creu, penjat l’altre, i el més valent negant haver-lo conegut mai per si un cas no l’estovessin…  i tots cames ajudeu-me. Arribada l’alba del diumenge els d’Emaús tornen a casa desencisats, que cal abandonar els somnis d’una possible vida fácil al costat d’aquell possible rei… que al cap i a la fi i com sempre els rics pugen a la sella i els pobres tornen a l’estella…  i quan les dones, o la Magdalena, anuncien haver-lo vist net i planxat les prenen per boges…

                També nosalttres ens trobem immersos continuament en la fosca de la història personal i col.lectiva quan les coses i les situacions se’ns torcen. Un món injust, unes baralles inacabables, unes situacions de misèria i d’opressió, una economia desballestada… tot això i molt més posa a prova la fe més ferrenya en Déu i en l´esser humà. També nosaltres, com els d’Emaús, sentim la temptació de respondre a qui ens surti al pas per fer camí al nostre costat: esperàvem que ell ens treuria les castanyes del foc… però ca ¡

                I molt serà si al cop de llum del seu costat obert encara som prou capaços de caure de genolls i dir amb el Tomàs deixeble: ¡ Senyor meu i Déu meu ¡