LA MORENETA

               

                Som a les portes de la festa de la Mare de Déu de Montserrat i amb tot el gruix de devocions marianes que es donen arreu dirigides a la Santa Mare de Jesús representada abastament en mil-i-una imatges de tots colors, formes i maneres suposo que no cal respondre una vegada més a l’absurda pregunta repetida tantes vegades: ¿mossèn, però totes són la mateixa?. I és clar, la culpa de veure-les entre elles com “altra cosa” rau en el fet ridícul que portaría a un català mirar-se “La Pilarica” amb aires de suficiència mentre es menja a petons cadascuna de les grades que pugen al cambril de “La Moreneta”, i a l’inrevés també, és clar. I si volem explicar els miracles fets per cadascuna, a Saragossa ens lloaran el del coix de Calanda i a Montserrat el d’en Miquelet que va estimbar-se passant el torrent de can Massana, acabant per dir-se mutuament i amb orgull provincià irreductible: ni de bon tros la vostra és tan miraclera com ho és la nostra… i heus ací com un bocí de fusta repintat o un diminut bronze femení amb corona que representen la mare d’ambdós poden fer que els fills acabin a plantufades. ¡ Oh camins inescrutables de la “fe” !

                Per posar les coses a lloc i rebaixar una mica els fums postissos a la nostra religiositat i catalanitat ara recordarem algunes dades sobre la imatge de  la Moreneta, exposades en la frescor del llibre del monjo Hilari Raguer: Mecanoscrit sobre els Monios de Montserrat. Ed. Base, que us recomano llegiu.

                A les preguntes  de per què és negra,  era negra des del principi, s’hi va tornar o l’hi van tornar? en síntesis -i després de l’exhaustiva análisis que va fer-se de la imatge el febrer de 2001- pot concloure’s:

 

- Els braços i mans de la Mare de Déu són posteriors i postissos; així ho demostren les radiografies fetes on queden clars els espàrrecs de fusta utilitzats el segle XIX per unir-los al cos. L’infant Jesús és posterior a la guerra del francès -1808- i va fer-se reproduïnt la vestimenta que llueix la mare; també va unir-se a ella per medi d’una metxa.

                La imatge original tenia el rostre blanc i en tenir aquest color un component de plom que amb els anys degenera no homogèniament cap el gris, aquesta transformació progressiva, juntament amb l’acumulació de pols, brutícia i fum dels ciris  explicaria l’enfosquiment del seu color fins arribar al Renaixement, posem el s. XV, així com la posterior decissió no datada de repintar-li el rostre uniformement amb el color negrós general amb el que avui se’ns presenta. El cos de la imatge no detectava policromia original, amb tot i que segurament deuria tenir-ne i va ser eliminada a causa del seu mal estat, guardant-se però i segurament per respecte, la policromia del rostre ja en procés de penosa degradació, la qual cosa   provocà finalmente -tal i com ja hem dit- el seu repintat posterior i definitiu. La policromia daurada i acolorida  dels vestits actuals és també molt de darrera hora.

                El pare Raguer clou amb aquestes paraules: Per tant, podem dir sense cap mena de dubte que la imatge originariamente era blanca, però es va ennegrir i quan més tard es va restaurar ja la van pintar de negre, perquè ja era venerada com la Moreneta.

                Serveixi el resum de les análisis per a saber centrar la nostra devoció a Santa Maria en la seva celestial realitat i no pas en les seves més o menys encertades representacions artístiques fetes al llarg de la història i esca massa vegades de malsentesos i discussions entre creients.

                Els hindús, que tenen a la llar petites representacions de llurs múltiples divinitats acompleixen la obligada costum de trencar-les cada any i llençar-les al riu; això impedeix que posin en la imatge una fe que han de reservar per la realitat didina que la imatge representa; no és mala costum aquesta… és clar que proposar que desem al claix les nostres “morenetes” casolanes i ens en comprem cada any unes de noves estaria fora d’osques; primer per l’afecte un xic idolàtric que els hi posem i segon perquè en aquests verals “la pela és la pela” i no ens cal comprar pantalons nous al fill petit si els del germà gran li escauen. ..