OBRINT L’ANELLA AL MÓN

 

 

            M’agradaria pensar i creure que les expressions folklòriques, expressions del poble o populars –de l’arrel wolk- són o han de ser manifestacions que menin a la integració dels pobles i de les cultures. La música i la dansa en serien llurs expressions capdavanteres car la llengua esdevindria un  capítol a banda per la importància cabdal que té i representa; d’ací que s’afirmi com a prioritat absoluta el coneixement de la del país d’acollida i es cerqui fer-la assolir per medi d’una immersió lingüística escolar acurada i irrenunciable que acabarà afavorint en alt grau el nouvingut. En manera semblant m’agradria que els programes escolars s’hi pogués incloure també el coneixement necessari de les músiques i les danses més significatives de la pròpia cultura. En alguns centres educatius solen oferir-se’n petites mostres i tots som testimonis de la sopresa que suposa escoltar quitxalla marroquina cantar quan ve Nadal “Que li’n darem a ne’l noi de la mare” i això sense cap voluntat de desnaturalitzar llur cultura o religió, ans bé d’eixamplar uns horitzons que els permetin una millor comprensió i engatxament en el seu nou entorn. Això passa, però, dissortadament només en l’etapa dels més menuts.

            Tots els que hem estat en el món de l’ensenyament trobem natural que el jovent quan ve una festa s’empesqui coreografies de ball sobre músiques foranes, inacabables taules de country, rapperistes consumats, espectacles bollywodienses i fins alguna dansa turca del ventre que els han costat hores i més hores d’assaig i preparació; mai, però, he vist presentar una moixiganga, una dansa de l’àliga, nyacres, mallorquines,  jotes valencianes, cercolets, gitanes,  sardanes, etc.

            No negaré que alguna mena de voluntat personal caldrà també posar-hi a l’hora d’endinsar-se en el folklore aliè  i que deu estar vinculada segurament a una cultura general un xic més reeixida així com a les influències familiars i socials que hàgim tingut a les nostres primeries, i encara gosaria afegir-hi la manca d’aquest sentit del ridícul que massa gent d’aquí sol o solem tenir.

            Per vell i per músic sóc testimoni viu d’aquelles primeres onades de turistes nòrdics caiguts com el mannà sobre la Costra Brava  a les primeries dels anys 60. Aquelles senyorasses holandeses amb anques de mula torda, vermelles de sol com crancs a la llauna i fartes de paella i sangria, intentant ballar sardanes, posant-se respectuosament darrera de les rotllanes de balladors per seguir els passos, trabucant-se un cop i un altre… eren emocionalment entranyables. Cap vergonya de part seva i molt menys cap burla. Es meravellaven de la música de cobla, de com fos el poble i no uns professionals els qui ballessin; ho retrataven tot, ho gravaven tot, ho volien saber tot…Gràcies als déus més d’un cop s’hi afegien els exemplars femenins i rossos de la raça vikinga (Suècia i Noruega); ballaven igual de malament però feia més goig de veure-les remenar els malucs… què voleu que us digui… Ah, els homes eren un xic més vergonyosos, però també s’hi afegien, especialment els francesos que em semblaven caracterialment com més flexibles. Són records d’aquells llunyans vespres d’estiu a la plaça de Begur, de Tossa, de l’Estartit, de Calella, de Llafranc, etc. que m’agrada recordar i que em va servir a l’hora de tractar personalment amb altres cultures.  

            Reconec que sóc maldestre ballant però mai no m’he arronsat a l’hora de fer-ho. El primer “ball” aliè que he trenat ha estat la dansa bereber del Marroc. Vestit de militar (P.M.) i manant una parella de soldats m’he ficat de nit en festes particulars de casaments i he ballat inacabables danses marroquines amb la mateixa poca traça amb la que les holandeses de la costa ballaven sardanes; agafat de les mans  a la filera d’homes -les dones ballen a banda- intentava “atrapar” els passos i el picar de mans al ritme dels tambors i xirimies monòtones i repetitives. Pena que només bevíem te; amb un parell de cubates hauríem tocat la porta del paradís mahometà, us ho juro.  

            Anys després he ballat jotes basques i biribilketes públicament, fins i tot a l’Òpera de Madrid, quan el senyor A. Tamayo director d’escena de Mendi Mendian d’Usandizaga va posar-me a primera fila per la meva pinta de “basc” i lo “bé” que ballava … (¡) jo et flic i quin ull ètnic tenia el mestre… (Ei, no és broma, tinc fotos). També ho he fet a Pamplona per Sant Fermín, és clar que no puc assegurar-ho del tot a causa de la  “boira” que sol haver-hi  al carrer Estafeta a la matinada hores abans de sortir els braus… (hi ha fotos, però secretes)…

            I dic tot això amb el sentiment de mitja pena que em dóna veure les dificultats que tenim els d’ací per “integrar” els d’allà i d’on sigui. Gràcies a Déu ja hi ha ha castellers bruns de pell; són llestos i àgils ¡Visca¡ no tants, però, ballant sardanes. Hi ha massa casa regional ací i allà que viu tancada en un enyor no del tot saludable per terres ja perdudes, i ho dic per experiència: un sol cop vaig visitar la Casa de Catalunya a Bilbao amb la meva mare. Va quedar palès que ni jo tindría mai les peles sobreres per relacionar-me allí ni la mare collarets “adequats” a l’alçada de tanta senyora Rius. Vaig decidir ficar-me al rovell de lo euzkèric i n’estic ben content. Conec les músiques, els cants, els balls i quatre paraules de la seva llengua. Així quan vaig al Marroc o a Euzkadi em sento quasi com a casa meva.

            I aquesta petita felicitat és la que remarco amb ganes d’encoratjar a la participació en tot allò que esdevé a les places de Catalunya, així com els que malden i lluiten per mantenir vives les mostres culturals pròpies  i els Apleccs  de Sardanes com el que seguim celebrant a Barberà gràcies a un bon grapat de tossuts voluntaris als que mai agrairem prou la seva dedicació i empenta.

            Que sigui per molts anys i que les anelles s’obrin a les mans de tots els colors possibles.   

 

                                                                                  Josep Jordi i Bofill